Cambios en "🎭 Escena 1.1 – “Conectado, pero solo”"
Título (English)
- +🎭 Scene 1 – “Connected, but alone”
Título (Castellano)
- -🎭 Escena 1 – “Connectat, però sol”
- +🎭 Escena 1 – “Conectado, pero solo”
Descripción (English)
-
+
Based on the original scene created by the young participants.(The characters are maintained and their voices are respected.)
The scene opens in Vladimir's room at home. It's Friday afternoon. He's 27 years old and alone. Or so it seems.
We immediately hear noise, voices, stimuli. Knocks on the door. Messages. Videos. Non-stop screens. The outside world calls to him, but he stays inside, hooked on another kind of company: that of infinite content.
Some friends knock on the door.
— Hey, let's go out to a party, are you coming?
Vladimir replies that he doesn't, that he has plans today. But he doesn't seem to have any real plans with anyone. He stays in the room, going from one video to another, from one voice to another, from one stimulus to the next. Football, reactions, gameplay, disconnected sentences, advice disguised as entertainment. Everything happens very quickly. Everything occupies him.
Amidst this digital noise, a strange question appears, almost as if the screen were speaking directly to him:
— Do you know how your mental health is?
But the question doesn’t open a conversation. It just adds to the flow.
Then the father arrives. He doesn’t come in shouting. There’s no big confrontation. Just a dry, direct observation that cuts through him.
His friends are downstairs. He’s still there in time. He can still go down.
But the father tells him something else, something that weighs more:
— Do you know what your problem is? Your addiction isn’t the joints. It’s this thing over here.
He points to the device. The screen. The mobile phone. Whatever is occupying his mind.
And suddenly the scene changes a little. Not because Vladimir is no longer alone, but because now he can no longer completely ignore what they’ve told him. He keeps looking at things. He keeps exploring. But he does it affectedly. There’s a crack.
Then another type of message appears:
— Connect and disconnect.
— Connecting with those around you and disconnecting from the phone.
It's as if, in the midst of the same system that absorbs him, a different idea sneaks in. A possibility.
Finally, the phone rings. A friend invites him again. This time, Vladimir hesitates less.
He changes his mind.
He says yes.
And leaves.
--
This scene is not just about a young man staying home watching videos. It's about a loneliness that doesn't always seem like loneliness because it's full of noise, impacts, constant connection. It's about how technology can take up so much mental space that it ends up replacing, or postponing, relationships with others.
There's no great external drama. Nothing spectacular happens. And that's precisely where the strength of the scene lies: it shows how conflict can be silent, everyday, almost invisible. A boy alone in his room. Friends waiting downstairs. A father telling an uncomfortable truth. And a small decision — to go downstairs or not — that ends up containing a much bigger question.
This scene isn't just about excessive cell phone use. It's about mental health, emotional disconnection, the ambiguity of always being connected but increasingly distant from others. It's also about how hard it is to break a dynamic when it has become normal.
And above all, it's about this: that sometimes the problem isn't that no one calls you. The problem is that, even if they do, you don't know how to get off the screen.
Descripción (Castellano)
-
-
Basat en l’escena original creada pels i les joves participants.
(Es mantenen els personatges i se’n respecta la veu.)L’escena s’obre en l’habitació de casa d’en Vladimir. És divendres a la tarda. Té 27 anys i està sol. O això sembla.
De seguida sentim soroll, veus, estímuls. Trucades a la porta. Missatges. Vídeos. Pantalles que no paren. El món exterior el crida, però ell es queda dins, enganxat a una altra mena de companyia: la del contingut infinit.
Uns amics truquen a la porta.
— Ei, sortim de festa, véns?
En Vladimir respon que no, que avui té plans. Però no sembla que tingui cap pla real amb ningú. Es queda a l’habitació, passant d’un vídeo a un altre, d’una veu a una altra, d’un estímul al següent. Futbol, reaccions, gameplay, frases inconnexes, consells disfressats d’entreteniment. Tot passa molt ràpid. Tot l’ocupa.
Entre aquest soroll digital, apareix una pregunta estranya, gairebé com si la pantalla li parlés directament:
— Saps com està la teva salut mental?
Però la pregunta no obre una conversa. Només s’afegeix al flux.
Després arriba el pare. No entra cridant. No hi ha gran confrontació. Només una observació seca, directa, que el travessa.
Els amics són a baix. Encara hi és a temps. Encara pot baixar.
Però el pare li diu una altra cosa, una cosa que pesa més:
— Saps quin és el teu problema? La teva addicció no són els porros. És això d’aquí.
Assenyala el dispositiu. La pantalla. El mòbil. El que sigui que li ocupa el cap.
I de cop l’escena canvia una mica. No perquè en Vladimir deixi d’estar sol, sinó perquè ara ja no pot ignorar del tot el que li han dit. Continua mirant coses. Continua explorant. Però ho fa afectat. Hi ha una esquerda.
Llavors apareix un altre tipus de missatge:
— Connecta i desconnecta.
— Connectant amb els del teu voltant i desconnectant del telèfon.És com si, enmig del mateix sistema que l’absorbeix, s’hi colés una idea diferent. Una possibilitat.
Finalment, sona el telèfon. Un amic el torna a convidar. Aquesta vegada, en Vladimir dubta menys.
Canvia d’opinió.
Diu que sí.
I surt.
--
Aquesta escena no va només d’un jove que es queda a casa mirant vídeos. Va sobre una soledat que no sempre sembla soledat perquè està plena de soroll, d’impactes, de connexió constant. Va sobre com la tecnologia pot ocupar tant espai mental que acaba substituint, o ajornant, la relació amb els altres.
No hi ha un gran drama extern. No passa res espectacular. I justament aquí hi ha la força de l’escena: mostra com el conflicte pot ser silenciós, quotidià, gairebé invisible. Un noi sol a la seva habitació. Uns amics esperant a baix. Un pare que diu una veritat incòmoda. I una decisió mínima — baixar o no baixar — que acaba contenint una pregunta molt més gran.
Aquesta escena no parla només d’ús excessiu del mòbil. Parla de salut mental, de desconnexió emocional, de l’ambigüitat d’estar sempre connectat però cada cop més lluny dels altres. Parla també de com costa trencar una dinàmica quan aquesta ja s’ha tornat normal.
I sobretot, parla d’això: que de vegades el problema no és que ningú et truqui. El problema és que, encara que et truquin, ja no saps sortir de la pantalla.
-
+
Basado en la escena original creada por los y las jóvenes participantes.
(Se mantienen los personajes y se respeta su voz.)
La escena se abre en la habitación de casa de Vladimir. Es viernes por la tarde. Tiene 27 años y está solo. O esto parece.
Enseguida oímos ruido, voces, estímulos. Llamadas a la puerta. Mensajes. Vídeos. Pantallas que no paran. El mundo exterior le llama, pero él se queda dentro, enganchado a otro tipo de compañía: la del contenido infinito.
Unos amigos llaman a la puerta.
— Eh, salimos de fiesta, ¿vienes?
Vladimir responde que no, que hoy tiene planes. Pero no parece tener ningún plan real con nadie. Se queda en la habitación, pasando de un vídeo a otro, de una voz a otra, de un estímulo al siguiente. Fútbol, reacciones, gameplay, frases inconexas, consejos disfrazados de entretenimiento. Todo ocurre muy rápido. Todo le ocupa.
Entre ese ruido digital, aparece una pregunta extraña, casi como si la pantalla le hablara directamente:
— ¿Sabes cómo está tu salud mental?
Pero la pregunta no abre una charla. Sólo se añade al flujo.
Luego llega el padre. No entra gritando. No existe gran confrontación. Sólo una observación seca, directa, que le atraviesa.
Los amigos están abajo. Aún está a tiempo. Todavía puede bajar.
Pero papá le dice otra cosa, algo que pesa más:
— ¿Sabes cuál es tu problema? Tu adicción no son los puerros. Es esto de aquí.
Señala el dispositivo. La pantalla. El móvil. Lo que sea que le ocupa la cabeza.
Y de repente la escena cambia un poco. No porque Vladimir deje de estar solo, sino porque ahora ya no puede ignorar del todo lo que le han dicho. Sigue mirando cosas. Sigue explorando. Pero lo hace afectado. Hay una grieta.
Entonces aparece otro tipo de mensaje:
— Conecta y desconecta.
- Conectando con los de tu alrededor y desconectando del teléfono.
Es como si, en medio del mismo sistema que lo absorbe, se colara una idea diferente. Una posibilidad.
Por último, suena el teléfono. Un amigo le vuelve a invitar. Esta vez, Vladimir duda menos.
Cambia de opinión.
Dice que sí.
Y sale.
--
Esta escena no sólo va de un joven que se queda en casa mirando vídeos. Va sobre una soledad que no siempre parece soledad porque está llena de ruido, impactos, conexión constante. Va sobre cómo la tecnología puede ocupar tanto espacio mental que acaba sustituyendo, o aplazando, la relación con los demás.
No existe un gran drama externo. No ocurre nada espectacular. Y justamente ahí está la fuerza de la escena: muestra cómo el conflicto puede ser silencioso, cotidiano, casi invisible. Un chico solo en su habitación. Unos amigos esperando abajo. Un padre que dice una verdad incómoda. Y una decisión mínima – bajar o no bajar – que acaba conteniendo una pregunta mucho mayor.
Esta escena no habla sólo de excesivo uso del móvil. Habla de salud mental, de desconexión emocional, de la ambigüedad de estar siempre conectado pero cada vez más lejos de los demás. Habla también de cómo cuesta romper una dinámica cuando ésta ya se ha vuelto normal.
Y sobre todo, habla de esto: que a veces el problema no es que nadie te llame. El problema es que, aunque te llamen, ya no sabes salir de tu pantalla.
Instrucciones para participar (English)
-
+
🔍 Who is missing from this scene?
Would this scene have been different if someone else had been there?
Maybe a friend who not only invited him down, but who really understood what he was going through and could put a name to that kind of isolation full of noise?
A brother or sister who wouldn't judge him, but who would clearly tell him that it's not just "having plans", but being trapped in a routine that distances him from others?
Someone who had been through the same thing and who could explain to him that disconnecting is not disappearing, and that returning to the real world can also be scary?
Maybe an adult figure able to see that the problem is not just Vladimir's "lack of will", but a digital environment designed precisely to hold him back?
Or even someone unexpected: a friend who insists a little more, a neighbor who always sees him closed off, a mother who enters the room not to scold him but to listen to him?
What kind of character does it take to change history?
Instrucciones para participar (Castellano)
-
-
🔍 Qui falta en aquesta escena?
Hauria anat diferent aquesta escena si hi hagués estat algú altre?
Potser un amic que no només el convidés a baixar, sinó que entengués de debò què li està passant i pogués posar nom a aquella mena d’aïllament ple de soroll?
Un germà o una germana que no el jutgés, però que li digués clarament que allò no és només “tenir plans”, sinó quedar atrapat en una rutina que l’allunya dels altres?
Algú que hagués passat pel mateix i que pogués explicar-li que desconnectar no és desaparèixer, i que tornar al món real també pot fer por?
Potser una figura adulta diferent del pare, capaç de veure que el problema no és només la “falta de voluntat” d’en Vladimir, sinó un entorn digital pensat precisament per retenir-lo?
O fins i tot algú inesperat: un amic que insisteix una mica més, una veïna que el veu sempre tancat, una mare que entra a l’habitació no per renyar-lo sinó per escoltar-lo?
Quin tipus de personatge es necessita per canviar la història?
-
+
🔍 ¿Quién falta en esta escena?
¿Habría ido diferente esta escena si hubiera estado otro?
¿Quizá un amigo que no sólo le invitara a bajar, sino que entendiera de verdad qué le está pasando y pudiera poner nombre a ese tipo de aislamiento lleno de ruido?
¿Un hermano o una hermana que no le juzgara, pero que le dijera claramente que aquello no es sólo “tener planes”, sino quedar atrapado en una rutina que le aleja de los demás?
¿Alguien que hubiera pasado por lo mismo y que pudiera explicarle que desconectar no es desaparecer, y que volver al mundo real también puede dar miedo?
¿Quizás una figura adulta diferente del padre, capaz de ver que el problema no es sólo la “falta de voluntad” de Vladimir, sino un entorno digital pensado precisamente para retenerlo?
O incluso alguien inesperado: ¿un amigo que insiste un poco más, una vecina que le ve siempre encerrado, una madre que entra en la habitación no para regañarle sino para escucharle?
¿Qué tipo de personaje se necesita para cambiar la historia?