Changes at "🎭 Scene 5.1 – “The invisible gap”"

• -

  L’escena s’obre amb una sensació de desconcert.

  Algú està davant d’una pantalla, intentant entendre. Paraules noves apareixen constantment: eines, plataformes, conceptes digitals que semblen evidents per a alguns, però no per a tothom.

  — Això com funciona?

  La pregunta queda una mica en l’aire.

  Al voltant, altres persones es mouen amb facilitat. Fan clic, naveguen, resolen. Sembla senzill. Sembla obvi.

  Però no ho és per a tothom.

  Algú intenta seguir el ritme. Mira, prova, s’equivoca. Torna enrere. No vol quedar-se fora.

  — És fàcil… només has de…

  Les explicacions arriben, però sovint van massa ràpid. Donen per suposades coses que no tothom sap.

  La distància es fa visible.

  No és només una qüestió tècnica. És una sensació: la de no entendre del tot, la de quedar-se enrere, la de no atrevir-se a preguntar massa.

  El temps passa. Les pantalles continuen. El món digital avança.

  I enmig d’això, apareix una idea clara, gairebé com una necessitat:

  no tothom parteix del mateix lloc.

  L’escena es queda aquí.

  Entre la voluntat d’aprendre…
  i la dificultat d’accedir-hi en igualtat de condicions.

  __

  Aquesta escena no va només d’algú que no sap utilitzar una eina digital. Va sobre una desigualtat més profunda: la de no tenir les mateixes condicions d’accés, d’aprenentatge i de confiança dins d’un món cada cop més digitalitzat.

  No hi ha cap conflicte obert. Ningú exclou explícitament. I justament aquí hi ha la força de l’escena: mostra com la bretxa pot ser subtil, gairebé invisible. Explicacions que van massa ràpid, passos que es donen per evidents, silencis de qui no s’atreveix a preguntar.

  Aquesta escena no parla només de competències digitals. Parla de seguretat, d’autoestima i de la por de quedar-se enrere. També posa sobre la taula una idea clau: que sovint es confon facilitat amb familiaritat. Allò que és “fàcil” per a algunes persones pot ser completament nou per a altres.

  Hi ha una voluntat d’aprendre. Això hi és. Però la voluntat, per si sola, no garanteix l’accés. Cal temps, acompanyament i espais on equivocar-se no sigui un problema.

  I sobretot, parla d’això: que de vegades el problema no és que no vulguis aprendre. El problema és que el món està pensat com si ja ho sabessis.

• +

  Som a una sala de Barcelona, ​​a una conferència sobre l'ús de les xarxes socials

  Roberto, sol, és a l'última fila consultat el telèfon:

  miro a la dreta: panxa, miro a l'esquerra: panxa

  sabies que el 95% de robatoris són provocats per romanesos?

  això amb Franco no passava, tot era més segur

  Roberto fa gestos d'estar esgotat. La conferència comença:

  Avui som aquí per parlar dels discursos d'odi, que molts dels joves que usen les xarxes socials se'n veuen afectats. 1 de cada 3 es veu afectat per ells. Aquestes són les dades. I a més això els genera molt malestar psicològic i els radicalitza la polarització d'opinons.

  s'acaba l'escena

  __

  Aquesta escena no només va d'un jove mirant el mòbil durant una conferència. Va sobre com els discursos d'odi travessen la vida quotidiana dels que usen xarxes socials, moltes vegades de manera silenciosa, repetida i normalitzada.

  No hi ha un conflicte obert. Ningú ataca directament Roberto a la sala. I justament aquí hi ha la força de l'escena: mostra com l'odi pot aparèixer com a soroll de fons, com a frases soltes, com a suposades bromes, com a dades falses o com a nostàlgia autoritària que es cola al telèfon mentre el món segueix funcionant amb normalitat.

  L'escena parla del cansament que produeix estar exposat constantment a missatges violents, racistes o discriminatoris. Roberto no respon, no discuteix, no s'enfronta a ningú. Simplement hi és, rebent aquest flux de comentaris que l'esgota abans fins i tot que comenci la conferència.

  També posa sobre la taula una contradicció important: mentre la conferència explica de manera ordenada què són els discursos d'odi i quins efectes tenen, Roberto ja els està experimentant en temps real. El que per a la ponència apareix com a dada, per a ell apareix com a malestar.

  Aquesta escena no parla només de xarxes socials. Parla de com l'odi es normalitza quan es repeteix, de com afecta psicològicament encara que sembli invisible, i com pot alimentar la polarització sense necessitat de grans gestos dramàtics.

  I sobretot, en parla: que de vegades el discurs d'odi no arriba com una amenaça evident. Arriba com una notificació més.

• -

  The scene opens with a sense of bewilderment.

  Someone is in front of a screen, trying to understand. New words are constantly appearing: tools, platforms, digital concepts that seem obvious to some, but not to everyone.

  — How does this work?

  The question remains a bit in the air.

  Around them, other people move with ease. They click, navigate, solve. It seems simple. It seems obvious.

  But it is not for everyone.

  Someone tries to keep up. Look, try, make mistakes. Go back. They don’t want to be left out.

  — It’s easy… you just have to…

  The explanations come, but often go too fast. They take for granted things that not everyone knows.

  The distance becomes visible.

  It is not just a technical matter. It is a feeling: that of not fully understanding, of being left behind, of not daring to ask too many questions.

  Time passes. The screens continue. The digital world advances.

  And in the midst of this, a clear idea appears, almost like a necessity:

  not everyone starts from the same place.

  The scene remains here.

  Between the desire to learn…

  and the difficulty of accessing it on equal terms.

  __

  This scene is not just about someone who does not know how to use a digital tool. It is about a deeper inequality: that of not having the same conditions of access, learning and trust within an increasingly digitalized world.

  There is no open conflict. No one explicitly excludes. And precisely here lies the strength of the scene: it shows how the gap can be subtle, almost invisible. Explanations that go too fast, steps that are taken for granted, silences from those who don't dare to ask.

  This scene doesn't just talk about digital skills. It talks about security, self-esteem and the fear of being left behind. It also puts a key idea on the table: that ease is often confused with familiarity. What is "easy" for some people can be completely new for others.

  There is a will to learn. That is there. But the will, by itself, does not guarantee access. You need time, support and spaces where making mistakes is not a problem.

  And above all, it talks about this: that sometimes the problem is not that you don't want to learn. The problem is that the world is thought of as if you already know it.

• +

  We're in a room in Barcelona, ​​at a conference about the use of social media.

  Roberto, alone, sits in the back row, checking his phone:

  I look to the right: belly, I look to the left: belly

  Did you know that 95% of robberies are committed by Romanians?

  This didn't happen under Franco, everything was safer.

  Roberto gestures that he's exhausted. The conference begins:

  Today we're here to talk about hate speech, which affects many young people who use social media. One in three is affected by it. These are the statistics. And this also causes them a lot of psychological distress and further polarizes opinions...

  The scene ends.

  __

  This scene isn't just about a young man looking at his phone during a conference. It's about how hate speech permeates the daily lives of those who use social media, often silently, repeatedly, and in a normalized way.

  There's no open conflict. No one directly attacks Roberto in the room. And that's precisely where the power of the scene lies: it shows how hatred can appear as background noise, as isolated phrases, as supposed jokes, as false information, or as an authoritarian nostalgia that seeps into our phones while the world continues to function normally.

  The scene speaks to the exhaustion that comes from constant exposure to violent, racist, or discriminatory messages. Roberto doesn't respond, doesn't argue, doesn't confront anyone. He's simply there, receiving this flow of comments that drains him even before the conference begins.

  It also highlights an important contradiction: while the conference systematically explains what hate speech is and what its effects are, Roberto is already experiencing them in real time. What the presentation presents as data, he perceives as distress.

  This scene isn't just about social media. It speaks to how hatred becomes normalized when it's repeated, how it affects us psychologically even when it seems invisible, and how it can fuel polarization without the need for grand, dramatic gestures.

  And above all, it talks about this: that sometimes hate speech doesn't arrive as an obvious threat. It arrives as just another notification.

• -

  La escena se abre con una sensación de desconcierto.

  Alguien está frente a una pantalla, intentando entender. Palabras nuevas aparecen constantemente: herramientas, plataformas, conceptos digitales que parecen evidentes para algunos, pero no para todos.

  — ¿Cómo funciona esto?

  La pregunta queda algo en el aire.

  Alrededor, otras personas se mueven con facilidad. Hacen clic, navegan, resuelven. Parece sencillo. Parece obvio.

  Pero no lo es para todos.

  Alguien intenta seguir el ritmo. Mira, prueba, se equivoca. Vuelve atrás. No quiere quedarse afuera.

  — Es fácil… sólo tienes que…

  Las explicaciones llegan, pero a menudo van demasiado rápido. Dan por supuestas cosas que no todo el mundo sabe.

  La distancia se hace visible.

  No es sólo una cuestión técnica. Es una sensación: la de no entender por completo, la de quedarse atrás, la de no atreverse a preguntar demasiado.

  El tiempo pasa. Las pantallas siguen. El mundo digital avanza.

  Y en medio de esto, aparece una idea clara, casi como una necesidad:

  no todo el mundo parte del mismo sitio.

  La escena se queda ahí.

  Entre la voluntad de aprender…

  y la dificultad de acceder a ellos en igualdad de condiciones.

  __

  Esta escena no va sólo de alguien que no sabe utilizar una herramienta digital. Va sobre una desigualdad más profunda: la de no tener las mismas condiciones de acceso, aprendizaje y confianza dentro de un mundo cada vez más digitalizado.

  No existe ningún conflicto abierto. Nadie excluye explícitamente. Y justamente ahí está la fuerza de la escena: muestra cómo la brecha puede ser sutil, casi invisible. Explicaciones que van demasiado rápido, pasos que se dan por evidentes, silencios de quien no se atreve a preguntar.

  Esta escena no habla sólo de competencias digitales. Habla de seguridad, de autoestima y del miedo a quedarse atrás. También pone sobre la mesa una idea clave: que a menudo se confunde facilitado con familiaridad. Lo que es “fácil” para algunas personas puede ser completamente nuevo para otros.

  Existe una voluntad de aprender. Esto está ahí. Pero la voluntad, por sí sola, no garantiza el acceso. Es necesario tiempo, acompañamiento y espacios donde equivocarse no sea un problema.

  Y sobre todo, habla de esto: que en ocasiones el problema no es que no quieras aprender. El problema es que el mundo está pensado como si ya lo supieras.

• +

  Estamos en una sala de Barcelona, en una conferencia sobre el uso de las redes sociales

  Roberto, solo, está en la última fila consultado el teléfono:
• +

• miro a la derecha: barriga, miro a la izquierda: barriga

• +

• sabías que el 95% de robos son provocados por rumanos?

• +

• esto con Franco no pasaba, todo era más seguro

• +

Roberto hace gestos de estar agotado. La conferencia empieza:

Hoy estamos aquí para hablar de los discursos de odio, que muchos de los jóvenes que usan las redes sociales se ven afectados. 1 de cada 3 se ve afectado por ellos. Estos son los datos. Y además esto les genera mucho malestar psicológico y les radicaliza la polarización de opinones ...

se acaba la escena

__

Esta escena no va sólo de un joven mirando el móvil durante una conferencia. Va sobre cómo los discursos de odio atraviesan la vida cotidiana de quienes usan redes sociales, muchas veces de forma silenciosa, repetida y normalizada.

No existe un conflicto abierto. Nadie ataca directamente a Roberto en la sala. Y justamente ahí está la fuerza de la escena: muestra cómo el odio puede aparecer como ruido de fondo, como frases sueltas, como supuestas bromas, como datos falsos o como nostalgia autoritaria que se cuela en el teléfono mientras el mundo sigue funcionando con normalidad.

La escena habla del cansancio que produce estar expuesto constantemente a mensajes violentos, racistas o discriminatorios. Roberto no responde, no discute, no se enfrenta a nadie. Simplemente está ahí, recibiendo ese flujo de comentarios que le agota antes incluso de que empiece la conferencia.

También pone sobre la mesa una contradicción importante: mientras la conferencia explica de forma ordenada qué son los discursos de odio y qué efectos tienen, Roberto ya los está experimentando en tiempo real. Lo que para la ponencia aparece como dato, para él aparece como malestar.

Esta escena no habla sólo de redes sociales. Habla de cómo el odio se normaliza cuando se repite, de cómo afecta psicológicamente aunque parezca invisible, y de cómo puede alimentar la polarización sin necesidad de grandes gestos dramáticos.

Y sobre todo, habla de esto: que a veces el discurso de odio no llega como una amenaza evidente. Llega como una notificación más.