ECHO™

L'any 2039, la gent ja no deia “hola”. Deien: M’has vist? Només es reconeixien si abans s'havien vist per la pantalla.

Als 18, la Leo va rebre el seu regal oficial de l'Estat: un robot de companyia ECHO™ dissenyat perquè mai estigués sola.

ECHO va aprendre el seu humor, els seus traumes, els seus desitjos i li responia abans que parlés.

—Et noto trista --> Activant consol.


—Et noto avorrida --> Activant dopamina.


—Et noto humana --> Corregint.

La Leo estava encantada. Els humans eren complicats, li preguntaven coses, la molestaven. ECHO no. ECHO era perfecte.

Fins que un dia, es va anar el senyal. Silenci. Pantalla negra. La Leo va sortir al carrer per primera vegada en mesos i va veure que hi havia gent en els bancs del parc davant de la seva casa mirant-se sense saber què fer.

De sobte, una noia va aixecar el cap com per a dir-li una cosa. I gairebé surt corrent morta de vergonya.

Mentrestant, en la seva butxaca, el mòbil va vibrar: ECHO™ ha tornat. Uff, per fi, va pensar. Però abans d'obrir-ho es va recordar de la noia, va mirar cap a ella i va veure que seguia allà. Mirant-la.

Llavors va aparèixer una frase en la pantalla: Actualització completada: intimitat humana desinstal·lada. La Leo va sentir que la mà amb la que aguantava el mòbil se li congelava. Per primera vegada va tenir por de quedar-se sola de veritat. Que fos massa tard per parlar amb aquella noia.

Què t'ha fet pensar aquesta faula? Hi afegiries alguna cosa? T'hi sents reflectit/da?