1r Bootcamp: una jornada per captar els reptes que tenim per davant

El primer Bootcamp de la Comunitat de Pràctica SoReDI va activar un espai de treball col·lectiu amb persones joves per analitzar críticament com vivim, patim i podem transformar els entorns digitals. Lluny de plantejar la tecnologia com una eina neutral o com un problema individual d’ús, la sessió va permetre mirar l’ecosistema digital com un conjunt de forces socials, econòmiques, tecnològiques, emocionals i culturals que configuren la vida quotidiana. A partir de dinàmiques participatives, anàlisi de turbulències, treball amb la metàfora de l’iceberg i escenes dramatitzades, els grups van començar a formular reptes sociotècnics que serviran de base per al desenvolupament posterior de Models d’Innovació Participativa Sociotècnics.

El treball es va organitzar al voltant de tres grans reptes: la soledat connectada, el disseny de l’atenció i l’autonomia personal, i les noves comunitats digitals. En tots tres casos, el procés va permetre passar d’una primera lectura més intuïtiva o personal dels problemes a una comprensió més estructural. Les experiències de solitud, distracció, ansietat, pressió social o desinformació van deixar d’aparèixer com a falles individuals per entendre’s com a conseqüències d’entorns digitals dissenyats per retenir, comparar, accelerar i monetitzar l’atenció.

En el repte de la soledat connectada, els grups van identificar una paradoxa central: estar hiperconnectats no sempre implica sentir-se acompanyats. La solitud va ser entesa com un fenomen estructural vinculat a la pèrdua de relacions presencials, la pressió per encaixar, la comparació constant, la manipulació d’imatges i la influència d’actors econòmics i polítics sobre l’entorn digital. El treball amb l’iceberg va permetre connectar símptomes quotidians, com passar una tarda sol amb el mòbil, amb patrons més profunds de consumisme, homogeneïtzació i economia de l’atenció. L’escena dramatitzada va fer visible que la solitud no sempre neix de la manca d’oportunitats per connectar, sinó de microdecisions condicionades per un entorn que fa més fàcil consumir contingut que sostenir vincles reals.

El segon repte, centrat en el disseny de l’atenció i l’autonomia personal, va aprofundir en la idea que la dificultat per concentrar-se no és només una qüestió de disciplina. Els grups van analitzar com el scroll infinit, les notificacions, els vídeos curts, el ragebait, la pressió per respondre i la sobrecàrrega d’informació fragmenten el temps, el descans i la capacitat d’estudi. L’atenció va aparèixer com un recurs en disputa, travessat per models de negoci que converteixen el temps en valor econòmic. Les escenes dramatitzades van mostrar joves intentant estudiar mentre el mòbil, les notificacions i la sensació de no estar al dia competeixen amb la seva concentració. D’aquí va emergir una intuïció important: protegir l’atenció no pot dependre només de la força de voluntat individual, sinó que requereix entorns, normes i suports col·lectius.

El tercer repte, sobre noves comunitats digitals, va obrir una mirada més política sobre la vida en línia. Els grups van qüestionar qui decideix què veiem, quins interessos organitzen les plataformes i per què moltes comunitats digitals reprodueixen biaixos, discursos d’odi, pressió social o formes superficials de pertinença. El repte es va reformular des d’una crítica al “mal contingut” cap a una pregunta més profunda sobre infraestructura comunitària: quines condicions calen perquè una comunitat digital generi criteri, ajuda, confiança i trobada real? L’escenari imaginat apuntava cap a plataformes menys esbiaixades, amb bases verificades, diversitat de formats, pensament crític i comunitats lliures d’odi. La dramatització de Maxine, una jove que veu plans i interessos des de la seva habitació però no aconsegueix participar-hi, va sintetitzar una tensió clau: el digital mostra possibilitats de comunitat, però sovint no ofereix els ponts necessaris per formar-ne part.

Una de les aportacions més rellevants del Bootcamp va ser la combinació entre anàlisi sistèmica i expressió corporal. Les eines de treball no es van quedar en la conversa abstracta: les turbulències van ajudar a identificar forces externes; l’iceberg va permetre aprofundir en patrons, causes i idees normalitzades; i el microteatre va convertir aquests diagnòstics en situacions concretes, amb conflictes, resistències i punts d’intervenció. Aquesta transició del post-it a l’escena va fer possible veure on es bloquegen les decisions, quines normes invisibles actuen i en quin moment podria aparèixer una alternativa. El teatre no va funcionar com a representació final, sinó com a eina de recerca viva.

En conjunt, el primer Bootcamp va demostrar una maduresa metodològica notable. Els escenaris alternatius encara no són prototips tancats, però aquesta no era la finalitat de la sessió. El valor principal del procés va ser construir una comprensió compartida, profunda i situada dels reptes digitals que travessen la vida juvenil. La Comunitat de Pràctica SoReDI surt d’aquest primer moment amb tres camps de treball clars, dilemes ben formulats i una base sòlida per continuar avançant: com reduir la solitud sense imposar desconnexió, com protegir l’atenció sense culpabilitzar les persones joves, i com imaginar comunitats digitals que no es basin en la captura, el biaix o la visibilitat, sinó en la cura, el criteri i la pertinença real.