🎭 Escena 5.1 – “La bretxa invisible”

Som a una sala de Barcelona, ​​a una conferència sobre l'ús de les xarxes socials

Roberto, sol, és a l'última fila consultat el telèfon:

miro a la dreta: panxa, miro a l'esquerra: panxa

sabies que el 95% de robatoris són provocats per romanesos?

això amb Franco no passava, tot era més segur

Roberto fa gestos d'estar esgotat. La conferència comença:

Avui som aquí per parlar dels discursos d'odi, que molts dels joves que usen les xarxes socials se'n veuen afectats. 1 de cada 3 es veu afectat per ells. Aquestes són les dades. I a més això els genera molt malestar psicològic i els radicalitza la polarització d'opinons.

s'acaba l'escena

__

Aquesta escena no només va d'un jove mirant el mòbil durant una conferència. Va sobre com els discursos d'odi travessen la vida quotidiana dels que usen xarxes socials, moltes vegades de manera silenciosa, repetida i normalitzada.

No hi ha un conflicte obert. Ningú ataca directament Roberto a la sala. I justament aquí hi ha la força de l'escena: mostra com l'odi pot aparèixer com a soroll de fons, com a frases soltes, com a suposades bromes, com a dades falses o com a nostàlgia autoritària que es cola al telèfon mentre el món segueix funcionant amb normalitat.

L'escena parla del cansament que produeix estar exposat constantment a missatges violents, racistes o discriminatoris. Roberto no respon, no discuteix, no s'enfronta a ningú. Simplement hi és, rebent aquest flux de comentaris que l'esgota abans fins i tot que comenci la conferència.

També posa sobre la taula una contradicció important: mentre la conferència explica de manera ordenada què són els discursos d'odi i quins efectes tenen, Roberto ja els està experimentant en temps real. El que per a la ponència apareix com a dada, per a ell apareix com a malestar.

Aquesta escena no parla només de xarxes socials. Parla de com l'odi es normalitza quan es repeteix, de com afecta psicològicament encara que sembli invisible, i com pot alimentar la polarització sense necessitat de grans gestos dramàtics.

I sobretot, en parla: que de vegades el discurs d'odi no arriba com una amenaça evident. Arriba com una notificació més.